dimecres, 28 d’agost de 2013

L’anglès, requisit indispensable per graduar-se?

Ja fa temps que s’escolta per les diverses universitats que es vol implantar la necessitat d’una acreditació de nivell B2 en un tercer idioma, l’anglès per excel·lència, per poder graduar-se. Aquesta és la mesura que es vol implantar per al curs vinent. Tal acreditació de nivell B1 o B2 ja es demana a Andalusia, Castella la Manxa i altres Comunitats Autònomes. Però, és aquesta la solució per millorar el nivell general d’anglès que té el nostre país?

*Nivells comuns de referència per a les llengües del Consell d’Europa

Sense cap dubte la resposta és no. No es pot obligar als estudiants que el seu nivell d’anglès sigui un B2 i que aquest sigui aconseguit en 4 anys. Un idioma no s’aprèn en 4 anys, és quelcom que requereix d’un procés llarg. Actualment el sistema educatiu no dedica les suficients hores perquè un alumne assoleixi un nivell B2 en acabar la carrera. Molts dels alumnes universitaris que sí el tenen han anat a escoles d’idiomes fora del sistema educatiu públic. Actualment hi ha graus on la llengua vehicular és l’anglès, però aquests graus tenen un problema. Un dels problemes més importants és la poca preparació que té el professorat per impartir una assignatura en anglès. Molts no tenen un nivell prou bo per realitzar una classe sencera en anglès i recorren al català o al castellà per fer algunes de les seves explicacions.

Si volem que els estudiants universitaris tinguin un B2 cal fer un treball de base que comença amb la introducció de l’anglès com a llengua vehicular tot fent l’AICLE (aprenentatge integrat de continguts i llengua estrangera), és a dir, cursar assignatures on la llengua vehicular sigui l’anglès, i preparant el professorat perquè assoleixin les competències en llengua anglesa. Si aconseguim això, els i les estudiants podran aconseguir més fàcilment el nivell demanat, amb una qualitat docent i un sistema que contempli les necessitats reals per a l’aprenentatge efectiu d’un tercer idioma.

Tot i així les assignatures impartides en llengua anglesa sovint no ensenyaran la gramàtica ni altres continguts necessaris per superar les proves de nivell. Així doncs, la implantació d’aquest requisit hauria d’anar acompanyat de forma ineludible dels recursos econòmics necessaris perquè es costegi aquesta formació als serveis de llengües de les universitats o centres oficials d’idiomes.

Perquè cal tenir en compte que actualment les places són molt limitades en comparació al nombre d’estudiants que haurien d’apuntar-se als cursos, s’hauria de contractar més professorat i invertir en la seva formació, sense oblidar el cost que suposaria pels i les estudiants (actualment al voltant de 500€ cada curs acadèmic a la UAB) ja que el brutal increment de preus públics i la deficient política de beques deixen sense marge a les famílies, i si aquesta mesura no es produeix amb garanties per assegurar la formació d’aquest tercer idioma únicament servirà per condicionar l’entrada i continuïtat a la universitat. Si no hi ha una aposta ferma per aconseguir aquest objectiu per a tota la comunitat universitària, aquest requisit únicament serà una font més de desigualtats.

dissabte, 24 d’agost de 2013

De què ens serveixen els rankings d'universitats?



Figura 1. Taula on consten els criteris utilitzats per a la classificació d’Universitats.
 
Recentment s’ha publicat el Ranking anual de les millors universitats del món realitzat per la Universitat Jiao Tong de Shanghai. Aquesta classificació s’ha donat a conèixer als mitjans espanyols amb titulars de l’estil de “Ningún campus español alcanza los 200 primeros en el ‘ranking’ de Shanghái” o “Diez universidades españolas entre las 500 mejores, una menos que en 2012”, tot reflectint una situació de decadència de les universitats espanyoles en l’àmbit internacional. No és la primera vegada que passa això, ja que contínuament s’utilitzen aquest estudis per part del Ministerio de Educación per defensar la idea del fracàs de la Universitat Pública i, per tant, la necessitat d’una reforma del sistema, i no poques vegades els mitjans de comunicació escriuen notícies i columnes en aquesta línia. Amb tot, observant amb detall els resultats de l’estudi es poden extreure conclusions interessants i alhora preocupants.

Per una banda, tot i les insistències per part del Ministerio que les universitats espanyoles i el sistema públic no són rentables ni sostenibles, la classificació evidencia que les millors universitats de l’Estat a nivell d’excel·lència en la recerca són totes públiques, i no només això sinó que aquestes universitats públiques entren dins les 100 i 200 millors del món en diverses àrees. De fet, la Universitat Autònoma de Barcelona surt com la millor universitat de l’Estat. És a dir: no és cert que les universitats espanyoles estiguin mal situades internacionalment, fins i tot basant-nos en les mateixes classificacions que utilitzen per afirmar el contrari. Sí que es pot dir que no estem al capdavant, però en cap cas es pot responsabilitzar únicament al sistema que tenim.

D’altra banda, si ens fixem en els criteris amb els que realitza la classificació, es pot observar que, lamentablement, només en el 10% de la nota es té en compte la “qualitat de l’educació” i que, en aquest cas, aquesta únicament es mesura amb el nombre de premis Nobel, medalles en el camp i altres premis en l’excel·lència. És a dir, no avalua en cap moment la qualitat de la docència. Què ocupa, doncs, la major part de la classificació? L’excel·lència acadèmica, tot afavorint les universitats històriques més exclusives i amb més mitjans.

Des del moment en el que l’únic que és té en compte d’una Universitat és el nombre i l’impacte de publicacions al Nature, Science i altres, i el nombre de premis Nobel, tot deixant de banda la qualitat de la docència, l’estructura de la Universitat, la seva mida o capacitat, quina utilitat té per a la Universitat aquesta classificació? I per l’estudiant? Com es pot millorar amb aquestes dades?

Com a estudiants, aquest Ranking no ens diu res sobre la preparació amb la que acabarem els estudis de la universitat. Sabem molt bé que els més experts en una matèria no necessàriament son els que millor l’ensenyen i que l’èxit en investigació depèn tant dels recursos com de la genialitat de l’equip investigador. I per la nostra universitat què? Dubtem que aconsegueixi més inversió per part del Govern, ja que aquest únicament aprofita aquestes dades per justificar el seu canvi de model; tampoc es dóna una llista de punts febles a millorar en aquest Ranking tot i que segur que n’hi ha. Per tant, a la UAB el títol de “millor universitat de l’Estat” no li serveix més que per publicar-ho a la seva pàgina web i gaudir de prestigi. Exactament el mateix que la resta d’Universitats beneficiades.

En vista que classificacions prestigioses com la de Shanghai únicament semblen servir per comparar el poder i augmentar el prestigi de les universitats, i si és que es pot, com utilitzar la comparació d’universitats com a eina per millorar el món universitari? Potser la resposta es troba, tot i les crítiques per part de les universitats prestigioses, en la iniciativa de la Unió Europea del U-Multiranking.